Que pot fer una cambrera de hotel amb 54 anys a l'esquena, divorciada, sense al·lots amb una casa metodicament ordenada, netejada damunt lo net...?
Sola, amb multitut de fracasos amb els homes, amb un cos que ja no apeteix, i drogada, entre d'altres coses, amb programes de tv especialitzats en basura d'altres naufrags.
En aquets moments de lluidesa. lluidesa? me pregunt pel futur, pel meu futur; l'energia ja no m'acompanya com en anys precedents. Les inèrcies i asegur que moltes no son bones, esculpeixen una esclava cada vegada més convinçuda de la religió de l'alliberament.
La meva feina ja és automàtica, tant me fa, fer llits com servir taules com treure el fems; alguna cosa positiva ha de tenir fer el mateix els derrers 25 anys! me cans més en els dies lliures que quan treball, deix que usin el meu cos tots aquells que en tenen ganes i com que cada vegada és mes difícil ser desitjada als bars, internet s'ha convertit en una eina eficaç, puc ser barrinada per chavalests de 20 i pocs a casats desenganats: No és mala cosa el sexe, hi ha vegades que me fan sentir bruta i m'agrada i altres cops intenten ser amorosos i llavors plor, si, moltes vegades plor i torn a plorar.
Tenc que acceptar el fet de minvar fins desepareixer? O és que ja no hi sonc i encara no ho se?
Aquest text està dedicat a una cambrera de un hotel americà a qui vaig veure treballar i que era una alegoria de la tristor, esper que només fos un dia dolent i que aquest texte només sigui un lloc molt lluny del que realment li pasava.
per ella
once in a lifetime TALKING HEADS
