Mires la voluntària simetria
i entens que no passa pel millor moment,
antany llustrosa i engalanada,
amb corbes perfilades i línies...
ara només evoca el que va ser.
Et seus, cerques captar l'essència,
del que van exhalar els primigenis ocupants;
sentir, percebre la vida,
els sediments dipositats...
Et diu que un dia va ser morada
d'alegria i de córrer d'infants.
El repte és a la vegada enorme i anímic,
en vols
formar part,
vint-i-sis idees ja ronden pel cap.
Coronaré la renaixença
llautons, fustes i marbres...
façanes, finestres i taulades...
en-marcat tot
amb el verd de l’ansiada primavera
I després de treballar, esperar,
esperar si,
que un sol de migdia
il·lumini el seu esplendor
retorna la il·lusió del dia en que va ser pensada
