diumenge, 22 de maig del 2011

esperança?

t'aixeques i tens el semblant del que ets:
persona derrotada.

La cara amb la barba llarga de dos colors,
accentua aquest aspecte desvalgut.
La higiene està abandonada,
fa un parell de dies que no te pentines i
la ferum corporal no ofen, com a propia està asimilada,
no tens ningú aprop a qui puga molestar…
lluny estàn els teus,
els que fins fa poc caminaven amb tú.

oh temps preterits de rialles i doblers a la butxaca
on el quefer diari procurava la sensació de felicitat.

La calidesa d'aquesta habitació llogada està lluny de semblar una llar,
te mous per la sala,
els teus gests son automàtics carents de tota voluntat...
no saps si per sort o accident encens la Tv
allà els tens,
a la plaça, son molts i tots indignats,
no son gaire diferents a tú;
sense saber per què, te quedes plantat devant la pantalla,
i
un fil d'energia, que creies acabada,
es fa lloc entre la massa de teixits agarrotats,
puja demenant poder posar-se devant,
una mica d'esperança l'acompanya
i
decideixes pasar per la dutxa
la pàtina gris de la derrota enfila cap el túnel entubat de la clavaguera,
el guant de cri reviu la pell, tornant-li el color vermell de la sang que es torna a pessetjar per aquest cos, minuts abans abandonat.

surts a la salacuinarebredor i no t'agrada el que veus,
restes de menjar i fins i tot algun no convidat
emperò ara hi ha voluntat
per modificar a l'aspecte desitjat.

te poses uns texans, la derrera camisa neta i enfiles cap a la plaça
una música de percusió te guia,
accelerés al pas i veus gent, molta gent. Cridant
te barrejes en l’heterodòxia
ti sents bé
no es una protesta generacional es una protesta de ciutadans indignats
cansats de pagar la factura del que no han menjat.

ara crides, corrs, repeteixes lemes, te conviden a compartir el poc que hi ha...
i
es fa el silenci, tot s'alenteix, te veus a tu mateix com espectador...
i llavors,
esboces un somriure
per un moment. No estàs totsol.

Esperança agafem fort i no deixis que aturi mai de ballar amb tú!!!