arracona el blau d’ahir i s’acomoda al gris
El vent, que ve del nort, bufa fort
castigant la platja amb espuma blanca
I tot això un dilluns de juliol
amb ordas de turistes implorant per què surti el sol.Que hi és!, no en tengueu cap dupta,
perquè ell, que no vol passar desapercebut, envia bavaradas de baf,
les gotes de suor que regalimen pel front t’ho recorden
Tú, com un turista més, desitjes refrescar-te a aquest mar de l’infància
Emperò ell, està enfadati amb les ones elevades to fa pensar...
Caparrut com ets, li llances un desafiament
ni la grisor ni les ones te aturaràn
I amb un punt de follia, entres i reps els primers cops
Beneit, no ets!
així que amb les antenes posades
mires d’avançar-te a les onades.
No saps perquè,
emperò hi ha un plaer subtil en rebre les envestides de l’agua blanca
pereix que te diuen:
Que no ets conscient del meu poder?
A la fi, vençut per les evidències, surts,
no sense abans girar-te i fer-li notar,
que malgrat tot t’has refrescat...
no hi ha confrontació, li dius.
Una vegada més,
tot té un preu i desde el respecte cap aquest mar que has vist de tots els colors possibles...
agraeixes la sensació.
Te seus devall un ombracle, no te rao de ser, ho saps!
l’inèrcia?
I observes el canvi que desde el respecte mutu fan:
el cel, el mar i el sol, elements necessaris, a vegades oblidats,
per fruir d'aquesta terra on vius i sents.
Més tard
Un plà de Deu, expandeix el forat...
i com tota lluita continua, fa constatació del seu poder
El vent li rendeix pleitesia, i atempera la seva força,
l’espuma blanca recula
i tots els tons que van desde el verd maragda al blau més fosc...
prenen possesió del que ahir era seu i per un moment havien abandonat.
Els turistes, se tornen a moure com a formigues,
les seves pells tornen a brillar devall aquest sol juliol que pareix dir:
Sonc aqui, que desconfiaveu?
A l’horitzó surca magnífic, un veler amb tot el padaç desplegat
I tú
Ja tens una rao més
per explicar a tothom per què ni en vacances t’allunyes d’aquesta terra.
