Quan vas arribar a l'infern...
recordes?
de les multiples possibilitats a triar
la del perenne caminar pel desert encupol.lat era una opció a sopesar
condescendència o perversitat?
aquests dimonis!!!
il.lús vas pensar que tot desert té oasis
el que no sabies és que aquest és inmens
i que els oasis, son les contades agulles de un inacabable paller
per recordar-te que eres a l'infern
s'afagia aquesta cúpula de cristall
que com un vidre d'augment..
focalitza la llum i calentor d'aquest Llorenç en etern juliol.
Encara no has arribat mai a la fi d'aquest món,
seguir una línia es fa molt difícil
les incomoditats son constants, la calor insoportable,
l'orientació, agotadora
i un cervell sense protocol
es facilment vulnerable.
Emperò només de la necessitat sorgeix l'organ
i després de veuren les carencies...
van sortint gatgets, que una vegada pulits...
Esdevenen dresseres,
dresseres que te fan el camí més falaguer
Quasi deset mil dies, donen per molts itineraris...
No ho neguis, de oasis, n'has trobats!!!
si,
quolquns idilics
altres amb fang per aigua
emperò recorda,
la pena imposada
és el perenne caminar...
només mirar enrera, per recordar
Caminar...
sercant noves palmeres, ombra fresca que revitalitza
noves fonts on beure, on refrescar-te,
on trobar forces per seguir endevant
abans que la veu omnipresent te recordi:
que no te pots aturar, que has de continuar
Entre oasi i oasi hi ha distancia física,
de resistencia mental...
agafal com a exercici d'enfortiment vital
l'única manera de vencer els dimonis
és fer-los veure que per dura que sigui la pena
te es igual,
ja has après a disfrutar del perenne caminar per aquest desert encupol.lat.
Cake – Long Time
