dilluns, 1 d’agost del 2011

un esclat amb el temps fugit

el sol agotat de primers d’octubre surt a dir bon dia,
sense massa convicció,
com un amant desbocat després de una nit de passió...
romàn a un racó,
necessita descansar... 

Ara,
quan ja coneixes gairebe tot el fons d'armari,
d'aquest llogaret a vorera de mar,
assegut al balanci,
tal i com sempre vas somniar...

Ja has berenat i toca afinar els sentits
exercici diari que te manten despert. 

Amb el coktel dels records i la llum canviant  d’aquest mar d'argent...
avui toca remenar dins el bagul del patrimoni emocional...

a un racó, una llum tenue, emperò ferme, te recorda un esclat,
fa molts anys,
Quan el cavall, a vegades desbocat,
travalava i s'esclatava el nas.

També estaves assegut, al sofà
arreplegat el cos,
amb el silenci com a amo i senyor de tot l'espai.

Ja havies après
que hi ha moments on qualsevol paraula, per meditada que fos...
t'enfonsava més,
als ulls devant qui entonar el mea culpa de l'error. 

Com un nin després d'esclafar-se els morros
després de repetir per enèsima vegada
mira mama, sense mans!
llavors la sang refredava i apareixia el dolor. 

Fets com aquest desclabraven el teu món
i en la lluita per la metamorfosi...
deixar de ser cuc era més dolorós
i
les ales resultants no tenien la adecuada aerodinàmica per volar... 

te salvava la caparrudeça
incorporada a una voluntat de ferro
això no te feia volar, no
emperò te feia pegar bots
i en el fons,
era avancar. 

Migdia, Uns ulls amics te reclamen
saben de les quatre coses que te procuren felicitat
I
ja comença a ser hora de pensar,
que hem de fer per dinar.