itineraris emocionals

Un edifici no acabat en un dia no laboral ofereix moltes posibilitats
ademés de la discrecció sercada hi ha més sensacions...

La pell comprèn i sent la temperatura. Apareixen olors, pors i
sobtades valenties...

també silenci

amplificat pels esporadics renous llunyans que es presenten turbadors
I l'aire persegueix sombres, quasi sempre aviat, a vegades caminant.

T'endinces al laberint, una mezcla de curiositat i el fet pràctic de trobar un espai cómode vos fa avançar.

Camines i la llum esdevé inestable, només és present quan els forats que la filtren li donen permís.

El cruixir de la grava devall les sabates, imposa...

i ella, a qui tens agafada de la ma

inconscientment comença a estirar

la fites als ulls, no estàs sola, li dius!!!

t'aferres a ella, l'inocules confiança

i

emergeixen les inercies, fa poc apreses, del desig

triar un millor lloc ja no és una prioritat

i

recolzada a la pared despullada

li decantes els cabells del coll

atances els morros humids...

i el que ve, distorsiona l'espai

ja és igual el fet d'estar

a una obra, un hotel

o a la coberta de un vaixell.

O Superman  (Laurie Anderson)

saladina

La soltura amb que manejava les paraules la tenia ambambada. Amb una hàbil i sinuosa correlació de paraules  la guiava per camins sensitius. Així i tot, malgrat el plaer que li comportava, a vegades renegava d’ell, amb un mezcla de desig/rebuig que la mantenia en vil hores senceres.

Ensomnis, disfrutava de sensacions abans amargues, aquell fill de puta pareixia saber com convertir-les en agredolçes.

En moments de lluidesa, pensava que sortia del camí marcat, on tot està escrit i rès no ha de destorbar el futur controlat!!!

I això la incomodava, com la incomodava...

Que tenia aquell home que la tornava a la inseguretat de la inexperiència?

jajaja, ella inexperta?

Emperò així com la saladina és una sequedat a pell i boca, també és aquella sensació estiuenca que recordes tot l’hivern.

I aquest nexe salat i infantil  introduia un altre element quasi oblidat.

En temps, havia jugat un dia amb un nin a la platja, a finals de juliol de un estiu de l’infantesa, un sol dia, una sola vegada, només per un parell d’hores i no havia estat capaç de treure-li una sola paraula; només la mirava i somreia i com a per intuició, entenia i fins i tot s’avançava a les seves peticions.

No el va veure mai més, fisicament dig, perquè en somnis se li va apareixer moltes vegades fins que a la adolescència un jove tangible el va substituir.

Per què ara aquest home li recordava aquell nin, aquell sol, aquell dia?

I si era ell? no, imposible, no pot ser

Aquell desasoseg convertia en un joc tot plegat.

I ella volia jugar,
buffff allò la feia sentir viva.

Haven't Met You Yet (Michael Bublé)