bessones

dues bolles de pel roig i rosa pell,
arrebosades de un blau i blanc mariner,
redolen per la mica de rost que hi ha:
entre la frontera de la terraça entrispolada
i
la terra aixuta, protegida per l’ombra dels tarongers.

Un sol, de primavera quasi difunta,

les il·lumina amb una súbtil tonalitat sèpia.
 

marineres de terra ferma,

descalces,

centre del món,
del teu món.
Elles, sabedores del lloc que ocupen a l’escenari:
actuen.

Dos parells de cames inacabables, inabestables...

explicites devant qualsevol mirada
protegides per un padaç minúscul...
escultures en moviment,
perplexitat en el que provoquen.
Els déus venen a cobrar-te.

Son a la porta, a punt de partir...

petrificat a la butaca,
lluita amb els pensaments
el que vols, el que és raonable...
acceptar el que hi ha.

Serques condescendència en la mirada de sa mare

ella, riu
sap el que sents
el que te passa pel cap
te mira i riu.

Emperò hi ha recompensa

pintamorros a les galtes
i
un somriure doble abans de tancar la porta.


Duran Duran – Girls on Film

?

Dos nins juguen amb un ca petit a l’entrada de l’edifici

es guareixen de la pluja de fulles daurades,

son un regal del vent de tardor al trispol gris de formigó?

edifici vell amb manteniment deficient

ja res recorda temps passats

van ser gloriosos?

Olor a verdures bullides, carns greixoses al foc

es hora de dinar, i així i tot

res del que olores o percebs,

te fan salivar.

Pujes els escalons,

dibuixos infantils decoren una pared

va ser un dia blanca?

Es filtra pel finestró,

una dosi ínfima de llum natural 

t’ajuda a no caure

enfiles cap a la tercera planta,

tens cita.

Espitges el timbre emperò no sona

cops a la porta,

aquest sistema no falla mai

per un instant, silenci ensordidor

sents arrossegar els peus; s’acosta qualqú!

te obre la porta un vellet amb fisonomia familiar

te saluda pel teu nom,

que me coneixeu?

es clar, desde que vas neixer, contesta ell...

 Wilco – Art Of Almost