castells

dos-cents trenta-quatre regnes comanden la plana de la vall
quadrícules molt ben formades els separen,
mil i un merlets, tots diferents;
son els somnis complerts de tota casta de reis,
vols dir, reis?

el teu regne, el teu castell
diferent d’altres regnes
i cap tan hermós com el teu

murades de tota casta,
hermoses balustrades,
i al jardí d’algunes clastres,
fins i tot,
nans de pedrafang.

regnes,  castells,
tots diferents d’altres regnes.

Emperò cap tan hermós,
com la plana des padrí
abans de tot,
quan amb la bístia llaurava la terra
per sembrar-hi la llavor.

Galvanize (the chemical brothers)

aigua

sona el primer acte de Lakmé
que mesclat amb el so dels aspersors
et fan aixecar de la taula.

el cursor, conscient,
té temps per descansar
i balla intermitentment.

t’atances a la finestra
les faccions es relaxen

sobre la terra ramull
els aspersors reguen flors,
lliris i gladiols
també
albarginies, pebres i sebes.

En un arc de benvinguda,
camina,
el vestit aferrat al cos,
els cabells, banyats,
a la cara planxats
descalça,
sobre el fang calent de il•lusió.

l’aire ve humit de la sal propera,
només endolcit pels vapors de la pell calenta
i no tens més remei que inhalar
la limitada i pura esència

dilema entre entrar i agafar la càmera
o gaudir del plaer i ofegar-te

tornes al quefer
i dones gràcies al cel
geografia, aire i pell
amb el complement de la mirada,
és tot teu

Alain Lombard – Lakmé - Acte I - Flower Duet : Sous le dôme épais (Lakmé/Mallika) (Remasterisé en 2009)

afortunada rutina?

Dintre del conjunt inmens de l’anonimat
infinitat d’exemplars es mouen amb entera llibertat
les casuals interseccions,
momentaneament, despisten.

Marabunta de cervells,
segueixen la personal música del fabiol
amors, diners, vanitats...

son trajectes rutinaris
no per això secundaris.

Quan al destí arribes,
on ets el cap, el tercer o el derrer,
passes a fer:
tot allò que t’asegura,
el que per dignitat t’ajudi
a continuar...
ser un més en el trànsit  diari,
dintre de l’inmens conjunt de l’anonimat.

the last of the red hot Brethren (fila Brazilia)

cel·la ve de cel

Cauen escates de rovell,
dels barrots rrovegats pel temps
també n’hi ha de calç
vistoses, reclamen atenció.


No estàs per plujes interiors
hi ha profunda tristor,
foscor de l’estança? no,
és la traició de qui vas creure amic.


Inicialment, renegant del do,
del do de percebre la música
de llegir-la en els éssers, elements i vents...
renegant de haver creat bellesa,
emocions d’aquelles per les que paga la gent.


Blaus i rotjos,
era el taulell perfecte.
Jo vull el que tu tens!!!


Empresonat de per vida
alluny de la seva vista
no sabia:
per una peça hermosa
sen van perdre cent.


I ara és presoner de la seva vergonya
i tu ja lliure,
evadit amb música,
la teva música.


forever young (alphaville)

jurats?

com un nin que en festa major,
ulls tapats i caña,
fita les caceroles de fang;
tu, encegat per la realitat
pegues com un boxejador sonat a l’aire.

la enèsima decepció deixa anar la seva pudor
per un terrible error,
la ingenuitat com a guia,
vas creure en la honestitat de la proposta
com un peix malalt de vanitat,
picares.

no és res greu,
només t’acostes una mica més,
a la inhibició dels porus sensitius
aquells que de nin eren infinits
i que ara apoc a poc esgoten les existències

la rotació no s’atura
sol i lluna en els torns se bescanvien
oblida idò la calumnia
espolsa la pols i continua

Maximizing The Audience (Wim Mertens)

king of the world?

mirada obscena sobre els dominis,
de l’horitzó en pasen la frontera;
gula governanta, la taula està parada
llepolies ben vestides
regalimen per la punta dels dits.

Acaparador com ets de totes les belleses
mai la butxaca està plena,
inventariar-les totes?
omplir el rebost com a formiga disciplinada?

Error dels que sols s’alimenta,
de la tirania egoista de l’impuls;
confusió de termes:
preu no és valor.

Esclau enllepolit,
plaers redundants.


your woman (white town)

alambic

Tal com t’han dit, sonc destilador,

amb l’alambic que mai no acab,

destil vapors,

efluvis que surten del cor.

De la posibilitat

en faig un licor perfumat.

El sol tamizat pel lli acabat de teixir,

li dona color,

si

aquest que ara mateix estàs pensant.

El desafiament proposat,

aquest que per tú és un joc

per jo, és reinventar la realitat

tenc el propòsit de desbordar-te.

vull estimular els conductes sensorials

capacitar-te per l’alliberament

reproduir retòrica plaent,

ja ho veuràs,

coronarem la serenor.

desig que el sol de maig,

amb la frescor de la seva calidesa,

reviscoli l’ésser;

després del llarg hivern,

no duptis,

lluirà la tonalitat del primer-estiu

Jenny Lin – Musica callada, Vol. 1: VII. Lento 

temors?

alfabet uniforme de termors,

a un sementer inmens, brodats!

ordenats, no en falta cap.

Matinar dia rrere dia

conrar de sol a sol,

la ansiada saviesa!

No ho posa fàcil, es resisteix,

exigeix preuat tribut

demana la teva suor, te vol exaust.

A l’escud li costa tapar-ho tot,

en venen de totes direccions,

recuperar l’alè, continuar...

Empeny amb força!!!

malgrat la gegantina sombra

devant,  no son rès.

Drake – Over My Dead Body - Album Version (Edited)

festa

vas i vens pel corredor

provan-te vestits, sabates, mocadors...

ets dins el teu món

sercant la subjectiva perfecció

potestat per les vegades que has hipnotitzad,

a tot quan home ha gosat damunt tú els ulls posar

i qualque dona?

festa continuada per la paleta de colors desplegada

sol que en les baverades de llum, pareix triar

escenografia de tot plegat

sombres sobrevingudes

contrastes estelars

espectador inmovil esperant la exel·lència

amb el premi de agafar-li la ma

i rellepar-se en les mirades

dels que suspiren ser al seu costat.

Il Giardino Armonico – Monteverdi : Il ritorno d'Ulisse in Patria : I Sinfonia

cicatrius

Tens la memoria obstruïda
son munts de llibres,
pels cantons abandonats.

Lletres borroses engabiades,

decidides a escapar-se;
ferrea voluntat d’ensinistrar-les,
lluita de deries per alliberar-se.

Necessites silenci per ordenar,

per apagar el foc que tot pensament atia
sonoritat alentida,
pel gruix de la migració dels renous

s’ha acabat la ingenuitat,

ingenuitat en la interpretació del que vius;
el blanc sacramental de l’atrezzo
bescanvia al gris,
el gris empíric de les decepcions.

emperò el caminar no s’atura

tot recorregut après,
no son més que cicatrius vistoses;
van desterrant el temor,
en gasten les existències
que el dia dia va acumulant.

Pat Metheny Group – Have You Heard

fil

juraria que té vist trevesant el món,
sobre un cable tensat per braços enfortits d’admiració;
els peus modelats,
enfortits pel temps,
i pel ballet sobre trispol de fusta lluent.

Amb la ma al cor:

he après pagant, emperò
juraria que ha arribat el moment,
moment d’aguantar-te la mirada
i desde allà abaix
acceptar la invitació i pujar,
si, ascendir...

Me permet que s’imposi la valentia!

malgrat que la frontera no està clara;
amb la tosquetat de uns peus plans,
caminar pel fil;
desde la nova perspectiva,
observar-ho tot amb ulls nous.


Everything But The Girl – Good Cop Bad Cop

yes, we can

dia a dia,
t’adaptes caminant
i això que el terra es tambaleja devall els peus
desequilibri difús sobrevingut,
malgrat no ho pareixi,
ets a terra ferme.

arenes movedisses te conviden a pasar
elements sense nexe te volen fer ballar
difícil asimilar-ho tot;
un consell,
deixa que el vent amb la seva presencia
ajudi els sentits a percebre

apren a interpretar,
destria els sons amb armonia
demanet si son el preludi de un nou guia
saber la nova direcció
deixar de demenar almoina a qui hauria de pagar tot
i donar llum a un futur millor
avançant, si avançant...
començar a mirar el temor desde la llunyania


Steve Miller Band – Fly Like An Eagle

puig estimat

processó d’animals al capcurucull de la muntanya
tots de color verd
en fila india ordenats,

de la extrema inmovilitat

en surt un esmerat moviment
i de la seva singladura
en gaudeixes extasiat espectador
de la diversitat de figures.

estela blanca que els guia

corda invisible que es fon
ningú no es pot despistar
redolarà fins el fons

el temps pesa

el verd resisteix
el blanc crema
el taronja reverdeix

emperò a la mateixa gandula

observes passar
la processó d’animals
molt content de veure
que malgrat el temps passat
el foc no ha dinat


John Talabot – Destiny feat. Pional

garçon, venez ici

momentaneament doblegues el genolls,
cales el cap,
com a acte de submissió amb els autoanomenats
elegits pel senyor.

Bimbolles de Möet

balls extravegants
saliva lubricant...
qui s’havia pensat que era?

on son els temps on doblegar acer

era el més natural del món?
il·lusió, voluntat
i el que semblava més important
encara ens reconeixiam al mirall.

anys durs de treball constant

uns i altres incomodant
només recordant
que siguis qui siguis
has de cumplir amb el que per tots està clar.
Per tots?

fins que a base de destorbar als qui

creguent-se tocats per la ma de Deu,
depositaris de la vertadera moral,
ajuntant les forces, de enmig t’han llevat.

Ara tens dues posibilitats:

abaixes el cap i doblegant els genolls
reconeixes a l’esser superior
O com una nova presa de la Bastilla
emprens una revolució
i sercant una cadira més poderosa
acabes de fer net
el que ja fa massa anys fa pudor.


Cover Deluxe – Don't Give Up - Composed Or Made Famous By: Peter Gabriel

incertesa

Amb el silenci de la neu per testimoni,
acluques els ulls.
Desitges que el blanc resplandeixent entri,
que la gelada introducció
encalenteixi l’ànima del ser.

Meditació profunda sercant el buit

fugir dels cants de sirenes constants
arreplegar forces per lluitar
aquest desgavell que ens ha deixat.

Ja no basta la salvació personal

quan als teus voltants apareix tot sacajat
aferrats a la enèsima promesa magistral
que com a ases disciplinats reverenciam.


Jenny Lin – Musica callada, Vol. 1: III. Placide

? ?

passes la porta i  veus
habitacions a cada part de l’extens corredor,
totes amb les portes obertes
extraordinariament amb la mateixa decoració.

sales manjador amb  taules i  cadires

plats blancs, copes transparents
escenografies intactes mai oblidades
époques pretèrites molt ben escenificades.

un tel de pols ho cobreix tot

malgrat això,
ho vius com a familiar
perceps properes vibracions
la sensació de ja haver-hi passat
fa molt molt poc

memòria lúcida de dinars opulents

flashos de altres temps,
tota casta de mancances enganades
amb bimbolles de champany Rondel.

el tens a ell al costat,

guia silenciós,
cap el seient còmode de la camilla
assentin devant totes les teves questions
te seus i reconeixes el vell televisor
igual al primer que vau tenir a color...

i bé que és això que me voleu contar?

Chico & Rita New York Band & Orchestra – Ebony Concerto - Allegro Moderato

eines

de una escala de fusta recolzada al tronc de un taronger
en prepares una eina per traspassar,
tots els murs que es posin per devant.
A l’obrador la deconstrueixes per facilitar,
poder-la ubicar a la butxaca més petita dels texans.

entres a l’estança i devora l’escala,
les veus a totes ordenades.
Les guardes pel moment en que te decidiràs...
ja les tens totes o encara serques excuses?

sempre has fet el que de tú s’esperava,
baix dels designis arbitraris de la moral cristiana,
ha arribat el moment de desbordar el guió?

una remor t’encalenteix la sang
es passetja dia a dia l’ànima enrevoltant.
Una cosa si és clara:
has de creuar la pantalla,
sentir el fret quan tot es blanc
i les gotes de suor quan el sol torra la pell,
a la vorera de qualsevol càlid recipient
ple del líquid element.


Tom Waits – Downtown Train

un cafè a París

asegut a la cadira,
veient el tràfic de la gent
no fa calor, no fa fret, no fa vent,
no tens gana,
i després,
no has de fer res,

és un ball d’instruments

simfonia de resonàncies.
Cenitalment,
taques en moviment,
conjunt d’arrogàncies
intentant avançar cap a noves estances,
nuvols que no son terra ferme

observes,
i ara ets aquest
i més tard aquell
graciós joc
suplantar dèries.

i vas i dius:

vull una suscripció,

suscripció dels que caminen rient
pauta que compartiré
amb els qui per moments
aconseguiràn la fortuna de ser tocats,
lluitant per estirar com un elastic,
els moments en eternitats.


Serge Gainsbourg – Bonnie And Clyde

Ítaca?

amb pasmossa facilitat, passan inadvertits
tots el elements perpendiculars en el camí traçat  cap a Ítaca.
quina gràcia pensar sols en el destí final
no vam tenir els mestres adecuats?

només alguns punts de referència,

no marcats en la visualització d’abans de sortir,
mereixen el mínim d’atenció!

si vas amb el pilot automàtic,

perquè estar atent a les formes del camí?
amb la cobertura al mínim,
sols permets ser destorbat per part de la paleta de colors -.

I si quan encegat per un d’ells
perds tota noció de allà on vas?
i si per ventura de una petita reflexió
conclous que el fet de caminar és el bé més preuat?

demana als Deus  idò que l’encegament sigui de jove

així el rrecorregut fins el destí final serà llarg.
I saborós.

John Coltrane – Like Sonny

Eólia

a un cel fret d’hivern,
situada a la proa del vent;
amb uns cabells negres inacabables,
governant la nau, vas 

vint-i-tres nuvols de sucre blanc

s’interposen amb la certidumbre
que t’han de deixar pas

saben que és part del joc,
tú, escombres els impediments,

vos arribar al desitjat lloc

l’estela del moviment dibuixa,

l’espectacle del flamejar dels ropatges,
centenars de metres de teixits,
arribant fins a la popa del mateix vestit
propulsad per la voluntat,
del que vol romandre baix del teu braç,

siulant la sempre necessaria música,

tintineig de les monedes ballant,

or circunvalant,

a la teva hermosa cintura.

Sirena que m’atrapa,

liqüa l’elixir de tenir-te al costat.

The Police – Roxanne

hivern?

vens i te presentes com a conservadora consagrada,
i el museu del meu cos, respira;
emperò canvii:
conservadora per catalitzadora,
esperant que obris tots els horitzons!
demostrant que més enllà,
hi ha altres colors.

Ja saps

tot lo important cara a cara;
de la pausada conversació,
només en pot sortir la purificació.
Mentres tant,
alimentar-se del rebost
una nova primavera ja és aprop.

fabulós desafiament.

Tens ben clar que sempre aprens,
enrrevesat cami aquest
que amb optica d’entomòleg
vols descifrar,
només és questió d’esperar,
el nou dia,
segur que vendrà
i t’asegur que ho clarificarà


Wilco – You And I

ball

a un inmens saló acabat en punta,
milers de parelles ballen,
no els moviments en que estàs pensant, no
és un llenguatge nou?

Abandonats a un protocol

no hi ha pauta d’homogeneitat
entendre el perquè de les parelles...
és necessari?

Ballen una música que no els agrada

omplen un buit,
que no per invisible,
en redueix el tamany

Es junten per la mirada

i no sols la mirada animal, no.
N’hi ha d’altres...
diuen, agafem fort i no m’amollis!!!

Si entretanques els ulls,

els veuràs a tots nuus.
Si els tens oberts,
els veuràs amb distintes ropatges:
de feina, luxosos, padaços esquinsats...
i pretenciosos?
que importa,
això no condiciona la elecció, no
perquè si els tanques:
notaràs que tots van bruts
i
alla on abans veies filigranes en els bordats
ara tot son fils, defilagasats,...
carents de tota cromàtica del color.

Regna una percussió redundant,
sinergia necesaria en la constant dinàmica,
te diu que si no t’aferres fort:
vendran els déus en forma de remordiments.

Hi ha esbeltes figures que es mouen de presa
aparentment no tenen parella
voluntariamnet soles?
creuen que el rite del ball salvatge aprop dels bafles
els salvarà de desfilagar-se,
jjajajaaja.
 
decididament,
la ignorància és felicitat!!!
encara no ho saben,
també hauràn de comprar la salvació.



Wilco – Spiders

bessones

dues bolles de pel roig i rosa pell,
arrebosades de un blau i blanc mariner,
redolen per la mica de rost que hi ha:
entre la frontera de la terraça entrispolada
i
la terra aixuta, protegida per l’ombra dels tarongers.

Un sol, de primavera quasi difunta,

les il·lumina amb una súbtil tonalitat sèpia.
 

marineres de terra ferma,

descalces,

centre del món,
del teu món.
Elles, sabedores del lloc que ocupen a l’escenari:
actuen.

Dos parells de cames inacabables, inabestables...

explicites devant qualsevol mirada
protegides per un padaç minúscul...
escultures en moviment,
perplexitat en el que provoquen.
Els déus venen a cobrar-te.

Son a la porta, a punt de partir...

petrificat a la butaca,
lluita amb els pensaments
el que vols, el que és raonable...
acceptar el que hi ha.

Serques condescendència en la mirada de sa mare

ella, riu
sap el que sents
el que te passa pel cap
te mira i riu.

Emperò hi ha recompensa

pintamorros a les galtes
i
un somriure doble abans de tancar la porta.


Duran Duran – Girls on Film

?

Dos nins juguen amb un ca petit a l’entrada de l’edifici

es guareixen de la pluja de fulles daurades,

son un regal del vent de tardor al trispol gris de formigó?

edifici vell amb manteniment deficient

ja res recorda temps passats

van ser gloriosos?

Olor a verdures bullides, carns greixoses al foc

es hora de dinar, i així i tot

res del que olores o percebs,

te fan salivar.

Pujes els escalons,

dibuixos infantils decoren una pared

va ser un dia blanca?

Es filtra pel finestró,

una dosi ínfima de llum natural 

t’ajuda a no caure

enfiles cap a la tercera planta,

tens cita.

Espitges el timbre emperò no sona

cops a la porta,

aquest sistema no falla mai

per un instant, silenci ensordidor

sents arrossegar els peus; s’acosta qualqú!

te obre la porta un vellet amb fisonomia familiar

te saluda pel teu nom,

que me coneixeu?

es clar, desde que vas neixer, contesta ell...

 Wilco – Art Of Almost

ressaca

La grisor d’aquest diumenge t’ajuda en el titànic deure de manternir l’equilibri

La manca de llum t’aclareix el cervell de la ressaca que arrosegues d’ahir;

distints elixirs conqueriren les autovies de tota la xarxa interior,

amb la promesa de seguretats eternes,

complauràn l’impulsivitat en que floreixen els desitjos.

Era així com ho havies negociat?

Lapsus d’amnesia quan apareixen unes braguetes a la butxaca dels texans

restes de una cópula salvatge en el set esquinsat de la camisa

i brumes o he de dir boires en la localització de una cara, un cos?

ninfes esplendoroses, amb qui de vosaltres vaig disfrutar?

obligatorietat en el fet d’aixecar-se a orinar

ets tú la fisonomia que escup el mirall?

petit tall al morros

algún espòs emprenyat?

tornar al llit protector

tapar-te de tú mateix

i la gran esperança

te gires d’esquena a la finestra

dormir un parell d’hores més!!!!!!!!!!!!!!

St Germain – Sure Thing (Radio Edit)

mediterranean yoga

Un dolç desequilibri emborrona per moments els sentits,

te guia la inèrcia, el costum,

cap a la confortable estructura del divà

els cordons de les sabates son el derrer entrebanc cap el desig d’estirar-te,

esperar placidament com el cos flexibilitza tota la maquinaria.

Els derrers parpellejos son per veure com te mira

i ja no saps si ho veus o somnies.

Deixa caure el vestit a terra

accepta la invitació en forma de braç obert

i serca acomodament devall del teu cos,

instintivament la ma esquerra serca la calidesa del seu pit

i a poc a poc vos abandonau al somni reparador.

El cervell, alliberat, ordena a tot el pèl corporal creixer

i mil i un cabells es fan llargs en una carrera sense temps,

arrelant a la pell del sofà

hermós entrellaçat de branques,

lentament enfosquint l’estança

que vos guareix del mon diari

en la necesaria recerca de la coneixença de un mateix.

Te despertes amb la pluja de la condensació

i com una serp, la veus reptant sobre la pell lubricada,

lubricada per la calidesa de la passió

humitat, calor, suor, condensació, luxuria...

la luxuria de dos cossos que en l’acoplament

en son un i més potent.

Nina Simone – Feeling Good - Joe Claussell Remix

flames

Les flames exuberants de la torcha encesa s’introdueixen a l’esser adormit
la calentor el desperta de la llarga anestèsia de la resignació
i la vergonya que tant temps ha amagat en la foscor
reverdeix
ara és il·luminad per la llum ataronjada.

Elles, jugant,  amb la curiositat de un nin
es fan seves tots els detalls

De la por inicial a bussejar per la seva ànima

a la intensitat en que el cap carbura les mil possibilitats.
Tornar a l’esplendor un cos, fins ahir,  brut i abandonat.

Pendents de no apagar-se, avancen lentament,

provoquen pesigolles
la calor focalitza, la llum maximitza
i els fluïds brillen per mostrar el fons de la tristor
mucoses brutes i lletjes
incomodes en principi a l’exposició
posteriorment netejades per la suma de calor llum i il·lusió

Espasmes per l’entrada de l’aire fesc

després de la neteja
susceptibilidat  a l’aire tan net
necessitat de creure en la nova situació.

Després de tanta foscor

no pensa en recompenses
la claror amb que ara s’exhibeix  
tapa la golafreria de demanar-ho tot

Jamiroquai – Didgin' Out

absència?

Una gota cau amb ordenada cadència,
l’encalentidor és massa vell i to recorda
i al trispol de la cuina,
un vasiot vol fer-se notar,
emperò les velles rajoles de test engoleixen l’igua
i amaguen les proves de la seva intermitent presència

estàs dret, despullat, devall  del dintell,

fumes i mires cap a la mar,
efecte himnòtic,  recurrent,
atura el temps,
és una redundància,
de fet:
venir aqui és entrar a la càmara lenta

l’ embat es treu la son i massola la cortina de lli,

que com a únic impediment  d’entrada,
incumpleix el seu comès,
emperò atempera un sol que en pocs minuts a passat de càlid a calent.

per res canviaries aquesta espartana casa,

activadora de sensacions amalgamades amb subtils esències oníriques,
per totes les comoditats que tens a ciutat,
nua d’artificis, plena de vida
només son quatre pedres amb sostre
sobre un penya-segat damunt la mar
inaccesible si no ets un ocell.
amb un sol arbre,
una figuera que vas ajudar a sembrar
fa tant temps!


Brian Eno – 1/1

llest!

De la base de una cabana rudimetaria heredada,
en costant reforma per l’esforç de qui no es conforma.

Polida amb morter de raspadures de llimona,
dolces flors de taronger
i burballes de totes les fustes trobades;
poleixes dia a dia la casa per ser habitada.

Mariner expert en domar les promiscuitats del pensament

fent claudicar la tormenta per després contemplar,
només rendit al cansament,
com la mar s’acomoda plàcida al teu pas.

Guanyat el respecte dels elements per haver demostrat,

no sols perícia en el vaive de les onades, no
sino per l’exit de la sang convenientment macerada,
pel coneixements traspassats desde petit,
adecuadament posats en pràctica.

Desitjant arribar,

per recorrer la geografia benevola del teu cos
i com un explorador sensacional provocar,
petites explosións sensorials
big bang del que vas trobar
anunci del que ara éts.


Erik Truffaz – Sweet Mercy

adicció

quina és l'esència de l'adicció?
massa vegades reiterada questió.

i si només fos retòrica balsàmica?

cos voluptuós que te retorna a la efervescència!

emperò, aquesta:

aconsegueix envenenar l’esser florid de curiossitat.
i accelerar, focalitzar,
agafar embransida...

és la intensitat perduda,

temporalment reviscuda en tota casta de somnis
fins i tot quan dorms?

O sols és el fet de les distintes velocitats entre cap i cos?
I com aliment per l’esperit, equilibra?

Henrik Schwarz – I Exist Because Of You - Dixon's Stripped Down Version

far

De totes les imaginades biografies possibles
de les que brillen per la lluentor del seu expedient
de les que s’estiren al selecte grup de les èlits narcisistes
de totes elles
te decantes per la de qui amb tota casta de mancances i dificultats
amb voluntat i perseverància
arribà al punt de saber interpretar
que enmig de tantes portes tancades,
escatà els prejudicis acumulats
i amb intuició,
en vislumbrà una d’amagada i oberta


The Temper Trap – Sweet Disposition

tatoó

“Resiste”
De les mil i una paraules, textes i geroglifics que duc inscrits per tot el cos,
“Resiste” va ser la primera,
la que va inaugurar i donar llum en el caminar de la vida.
Està escrita en castellà, perquè en el moment de gravar-la,
escriviem diferent del que xerravem,
en aquells moments ni tan sols me preguntava el perquè.

Té una ortografia lletja, desproporcionada, bruta;

de fet és una cicatriu, una cicatriu semàntica amb sentit,
és el resultat de un dia de ràbia, on vaig decidir:
recordaré en tot moment que ningú me vencerà!!!.

Està escrita sobre la pell del braç esquerr,

un vell boli bic mossegat va actuar de llàpiz gravador.  
Mai oblidaré el dolor, la sang regalimant, la crostera posterior,
com més mal feia més convinçut estava de que havia de continuar.

Aquell dia vaig rebre,

emperò per dedins reia,
no vaig sentir cap mal
comparat amb el que havia passat...

va ser una manera de exorcisar:

la violació del cervell de un mal anomenat mestre,
virtuós en humiliacions a un nin de 11 anys
i
les bufetades de un pare asustat, insegur i sense criteri,
sense cap comprensió,
per les dificultatas de un nin per trobar el seu lloc.

Quan me sentia humiliat, devant un o l’altre;

mirava el braç i llegia,
tornava a viure tot el procés del gravad.
De dolor a dolor va zero me deia
És posible recordar un dolor físic i reviscolar?
si, vos ho asegur, ho he viscut.

Posteriorment, amb els anys,

havent comprobat l’eficacia de marcar el cos,
de gravar a sang  i foc les vivències,
vaig  continuar gravant  paraules al cos, per tot el cos.
No totes eren amargues,
vaig inscriure noms de al·lotes,
el braç quedà curt i vaig continuar per tot el mapa corporal,

inicialment eren gravats per la il·lussió que te reportaven,

o això creia,
més tard men vaig donar compte ,
salvant honroses excepcions,
que només eren retxes a una pared,
sols contabilitzava cossos.

El to de la pell morena canviava a color carbó,

era la massificació de noms , lemes i textes,
tinta negre enmascarant el cos.
Com una liturgia diaria,
llegia diariament tots i cada un dels textes,
dedicava uns minuts a recordar qui, que, perquè, quant.
Això m’enfortia,
fins i tot de les mirades de desaprovació devant un cos cada vagada més fosc,
paradoxalment i desde un punt de vista subjectiu,
el meu cervell evolucionava lúcid, net...
m’era igual, no pertanyia a cap grup,
no havia de donar explicacions a ningú
Jo continuava caminant...
desenvolupant retòrica...
volia encantar a totes les serps.

No me casat mai, tampoc he conviscut amb parella.

sabia que els moments de intensitat no son per sempre.
Conscient,
sempre vaig deixar que idealitzasin una convivència que no es produia.

Si, vaig ser pare,

i no per casualitat,
vaig triar una dona de hermosura ferotge.
Forta, llesta, amb caràcter, ilustrada...
Era, es tan perfecte...
no ho podia espenyar amb una convivència tediosa;
me vaig preparar, preparar per conviure:
amb la idea de que un altre restès cada nit al seu costat,
el preu pagat va ser molt elevat,
més paraules i jeroglifics al cos.

Avui després de molts anys,

la intensitat amb ella continua,
dupt, ho dupt, que cap esposa a la manera de la moral imperant hagi donat tantes sensacions com les que jo he rebut,
bufffff.

Que dir de la nostra filla,

30 anys amb el cabell  i ulls de sa mare, les meves cames
ara embarassada
i objecte de joc,
joc amb sa mare,
atribuint-nos les subjectives  qualitats.
 
He de dir que no tots els tatoos son fets meus,
alguns jeroglifics del color de la sang,
o almenys ho eren originariament,
son d’algunes tribus africanes del Congo,
negocis amb fusta, que lluny que queda!!!
i no totes van ser amistoses, a priori.
emperò algún do tenia, conseguia fer-me entendre,
també ajudà la capacitat d’aguantar el dolor físic.
Per dir-ho d’alguna forma,
crec que me van arribar a respectar

Ara si me mires,

te serà difícil diferenciar un dibuix de una paraula de un texte.
Tot és un bullit,
la pell, cansada pels anys, s’ha amollada;
les taques,
han passat de una heterogeneitat semàntica a una homogeneitat carenta de sentit,
i amb la vista cansada i el fet de que me costa reviure,
ja no puc seguir amb la litúrgia diaria.

aquesta carta és un exercici trist perque me costa molt recordar.

He fet una excepció amb els fàrmacs, que no m’agraden, por poder-la escriure
més dolorós que inscriure la primera paraula ha estat escriure aquesta carta,
perdona les llacunes,
només vull dir:
la meva vida ha estat intensa,
a vegades gustosa a vegades trista.
Emperò si, he viscut.
Quan la lligigueu heu de saber que vos estim!!!
molta gent va posar amb dupte que tengués aquesta capacitat
si sabiguesin lo molt que he estimat...

­Mama,  li puc donar una abraçada i dir-li lo molt que l’estim?

sonc sa seva neta i estic molt orgullosa,

emperò no te reconeix, no t’entendrà!!!

és aixó important?

deixa-la, t'asegur que ell la percebrà.

Adele – Hometown Glory (Album) 

formigues?

Esclau com ets de tots els desitjos del món

que per una capritxosa sequència protocolaria de la realitat,

no acaba de coincidir,

no està configurada  per armonitzar.

te conformes en acceptar,
dignament, això si.

lo real del que havies desitjat ... 

Un aixam de formigues t’enrevolten

tú, assegut devant l’entrada,

t’entretens...

aplastes amb els dits totes les que pots

fet insustancial,  per tú,

que no per elles,

donat el tamany de les victimes,

quina desproporció!!! 

és quasi  un joc

Per altre banda automàtic,

no tens el cap amb el que fas. 

Després, avorrid de eliminar animalons,

com més en mates més en surten!

es reforçen, algunes subjectives obvietats:

la força no sempre és garantia de guany. 

Encara fa calor, i això no ajuda a aclarir les idees,

t’aixeques i te lleves amb les mans algunes valentes,

a pesar de la diferència;

havien decidit intentar-ho,

i els hi anava la vida!!! 

avui acabes les vacacions,  demà tornes  a la feina

llista de deures,

peticions fetes per les vacacions, cumplides?

confictes no resolts,

idees per sortir-ne indemne

voluntat amb els quefers titànics

sobrellevar aquesta malaltia que no s’acaba de curar... 

ja ho saps,

te conformes en acceptar, dignament, esperes

lo real del que havies desitjat ...

Massive Attack – Small Time Shot Away