Quan de l’error aflora la vergonya i el mirall reflexa una imatge crua que te mostra desvalgut.
Quan desfàs el camí fet, pensant en la actitut graciosa dels teus gestos i t’adones que no, que la realitat de l’interpretació fa pudor.
quan les rialles infantils t’asusten i allà on abans lluia el sol, ara s’enfosqueix gradualment...
Quan alcohols, cigarretes, drogues i més eines s’apareixen salvadores, i consegueixes tapan-te les orelles no sentir els cants d’aquestes sirenes brutes i elegeixes caminar sense rumb...
Caminar per caminar...
Només llavors n’ets conscient, que tot lo treballat ahir, apuntala l’equilibri i que a pesar de tot demà tornarà a sortir el sol.
Postdata
Això que fa uns anys hagués pugut ser una ferida brolladora, avui només és una picada de moscart molesta que l’aloe allunya a l’oblit.
avui no hi ha música
