paradisos perduts?

Quan estirat per la força de la curiositat,

hipnotitzat per la remor dels motors m’acostava al clot d’argila,

els meus ulls s’engrandien tot l’espai que els deixava el seu continent.

Els enginys encisadors eran tragats per la terra cóncava que els escupia amb un renou atronador,

cavallers contemporanis cavalcant sobre rodes,
anant cap a convexes laderes, fent volar la màquina, dibuixant la paràbola...

moments que malgrat el renou, me situaven en el silenci de l’emoció

només destorbat pel bucle de la repetició,

d’aquelles mosques a motor

jo t’havia deixat amb la bici a casa i així m’ananava cap el somni de volar

com si de un paradís es tractara hi havia terra aigua i arbres i els dies encara avançaven lentament

dies ja llargs, malgrat que encara freds,

fredor que sols notava quan el guerrers desapareixien al final del carreró.

A la nit, abans del somni profund o a l’epicentre d’aquest,
era jo qui volava sobre pegasos lluents imaginant que eres tú la que mirava.

Per aixó sempre me despertava content,

de dia, només tenia una bici, emperò tú te seies al tub i me miraves...

mentre jo pedalejava

no reply at all (Genesis)