Aquell home es va passar la ma pel front llevant-se la suor, va recol·locar-se el capell de palla que el protegia del sol maigenc, s'acotà i agafant una mica de terra amb la ma constatà el que ja sabia, terra aixuta implorant una mica de aigüa, necessitat de pluja.
En Miquel estimava la terra, terra que abans havien estimat son pare, es padrí i abans que ells, els seus ancestres; creia tenir una conexió més profunda que el sol fet de cuidar-la just per la collita. Aquella terra el feia feliç: de la verdor de la primavera a la cremor del mes d'agost, també l'estimava al novembre quan parexia morta perquè ell sabia que la primavera sempre torna i amb ella la verdor, la vida.
Estava preocupat, la terra tenia sed i ell estava desconcertat, no sabia que fer. Va decidir pasar una nit al ras, sercant la conversa amb els astres, cridant els elements, no va dormir amb tota la nit concentrat en cercar un diàleg on només hi havia un monòleg.
Quan vençut ja a l'alba es va dormir va somniar que plovia i que la terra li ho agraia.
Es va despertar banyat, minuscues gotes l'acribillaven per tot el cos, plovia, era real , plovia.
L'amor per aquella terra havia conmogut els elements i ploraven.
pray for rain dels Massiv Attack han inspirat aquest text, just és que els escoltem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada