tatoó

“Resiste”
De les mil i una paraules, textes i geroglifics que duc inscrits per tot el cos,
“Resiste” va ser la primera,
la que va inaugurar i donar llum en el caminar de la vida.
Està escrita en castellà, perquè en el moment de gravar-la,
escriviem diferent del que xerravem,
en aquells moments ni tan sols me preguntava el perquè.

Té una ortografia lletja, desproporcionada, bruta;

de fet és una cicatriu, una cicatriu semàntica amb sentit,
és el resultat de un dia de ràbia, on vaig decidir:
recordaré en tot moment que ningú me vencerà!!!.

Està escrita sobre la pell del braç esquerr,

un vell boli bic mossegat va actuar de llàpiz gravador.  
Mai oblidaré el dolor, la sang regalimant, la crostera posterior,
com més mal feia més convinçut estava de que havia de continuar.

Aquell dia vaig rebre,

emperò per dedins reia,
no vaig sentir cap mal
comparat amb el que havia passat...

va ser una manera de exorcisar:

la violació del cervell de un mal anomenat mestre,
virtuós en humiliacions a un nin de 11 anys
i
les bufetades de un pare asustat, insegur i sense criteri,
sense cap comprensió,
per les dificultatas de un nin per trobar el seu lloc.

Quan me sentia humiliat, devant un o l’altre;

mirava el braç i llegia,
tornava a viure tot el procés del gravad.
De dolor a dolor va zero me deia
És posible recordar un dolor físic i reviscolar?
si, vos ho asegur, ho he viscut.

Posteriorment, amb els anys,

havent comprobat l’eficacia de marcar el cos,
de gravar a sang  i foc les vivències,
vaig  continuar gravant  paraules al cos, per tot el cos.
No totes eren amargues,
vaig inscriure noms de al·lotes,
el braç quedà curt i vaig continuar per tot el mapa corporal,

inicialment eren gravats per la il·lussió que te reportaven,

o això creia,
més tard men vaig donar compte ,
salvant honroses excepcions,
que només eren retxes a una pared,
sols contabilitzava cossos.

El to de la pell morena canviava a color carbó,

era la massificació de noms , lemes i textes,
tinta negre enmascarant el cos.
Com una liturgia diaria,
llegia diariament tots i cada un dels textes,
dedicava uns minuts a recordar qui, que, perquè, quant.
Això m’enfortia,
fins i tot de les mirades de desaprovació devant un cos cada vagada més fosc,
paradoxalment i desde un punt de vista subjectiu,
el meu cervell evolucionava lúcid, net...
m’era igual, no pertanyia a cap grup,
no havia de donar explicacions a ningú
Jo continuava caminant...
desenvolupant retòrica...
volia encantar a totes les serps.

No me casat mai, tampoc he conviscut amb parella.

sabia que els moments de intensitat no son per sempre.
Conscient,
sempre vaig deixar que idealitzasin una convivència que no es produia.

Si, vaig ser pare,

i no per casualitat,
vaig triar una dona de hermosura ferotge.
Forta, llesta, amb caràcter, ilustrada...
Era, es tan perfecte...
no ho podia espenyar amb una convivència tediosa;
me vaig preparar, preparar per conviure:
amb la idea de que un altre restès cada nit al seu costat,
el preu pagat va ser molt elevat,
més paraules i jeroglifics al cos.

Avui després de molts anys,

la intensitat amb ella continua,
dupt, ho dupt, que cap esposa a la manera de la moral imperant hagi donat tantes sensacions com les que jo he rebut,
bufffff.

Que dir de la nostra filla,

30 anys amb el cabell  i ulls de sa mare, les meves cames
ara embarassada
i objecte de joc,
joc amb sa mare,
atribuint-nos les subjectives  qualitats.
 
He de dir que no tots els tatoos son fets meus,
alguns jeroglifics del color de la sang,
o almenys ho eren originariament,
son d’algunes tribus africanes del Congo,
negocis amb fusta, que lluny que queda!!!
i no totes van ser amistoses, a priori.
emperò algún do tenia, conseguia fer-me entendre,
també ajudà la capacitat d’aguantar el dolor físic.
Per dir-ho d’alguna forma,
crec que me van arribar a respectar

Ara si me mires,

te serà difícil diferenciar un dibuix de una paraula de un texte.
Tot és un bullit,
la pell, cansada pels anys, s’ha amollada;
les taques,
han passat de una heterogeneitat semàntica a una homogeneitat carenta de sentit,
i amb la vista cansada i el fet de que me costa reviure,
ja no puc seguir amb la litúrgia diaria.

aquesta carta és un exercici trist perque me costa molt recordar.

He fet una excepció amb els fàrmacs, que no m’agraden, por poder-la escriure
més dolorós que inscriure la primera paraula ha estat escriure aquesta carta,
perdona les llacunes,
només vull dir:
la meva vida ha estat intensa,
a vegades gustosa a vegades trista.
Emperò si, he viscut.
Quan la lligigueu heu de saber que vos estim!!!
molta gent va posar amb dupte que tengués aquesta capacitat
si sabiguesin lo molt que he estimat...

­Mama,  li puc donar una abraçada i dir-li lo molt que l’estim?

sonc sa seva neta i estic molt orgullosa,

emperò no te reconeix, no t’entendrà!!!

és aixó important?

deixa-la, t'asegur que ell la percebrà.

Adele – Hometown Glory (Album)