A finals de un l’hivern dels primers setanta, en un dematí
fred, amb roba engorrosa i que alentia els moviments, un peruà que el tapava gairebé
tota la cara, i ulleres de sol desproporcionades, jugava a pocs metres de
distància de una nina.
On s’acabava la neu hi havia una basa d’aigua, el bressol de
un rierol, que zigzaguejava i es perdia vall abaix.
Jugaven al mateix , davall els ulls
vigilants de la au-pair de torn, a fer bolles de neu a tirar-les a la basa, de
tan en tant es miraven, tots dos embolcallats de colorins, però quedava molt
poca cara lliure com per interpretar un gest d’acostament, no parlaven, tampoc
hi havia la certesa de que xerrasin la mateixa llengua, així que jugaven i es miraven.
Aquell dia amb connivència de la llum encegadora del sol i la
neu d’aliada, va tastar per primera vegada la sensació d’introduïr el cos a l’aigua
gelada. Suposo que per presumir davant ella, va voler tirar la bolla més lluny i acabà tot complet a dins la basa, ella
sense pensar es va tirar. A salvar-lo?
No hi va haver perill, de fet no hi havia massa profunditat,
sols la necessària per cremar-se amb la gelor, la au-pair, malgrat l’ensurt, actuà ràpid i els va treure als dos de cop. Cap dels dos va plorar. Hi havia algun desafiament en el
fet?
Van acabar al menjador de l’hotel prenent sopa calenta, un
enfront de l’altre, enfundats en barnussos, ara si, amb la cara destapada i allí
per primera vegada es van mirar lliures d’impedimets, ella li va somriure.
