Eólia

A un cel fret d'hivern,
situada a la proa del vent;
amb uns cabells negres inacabables,
governant la nau, vas 

Vint-i-tres núvols de sucre blanc

s’interposen amb la certesa
que t’han de deixar pas

saben que és part del joc,

L’estela del moviment dibuixa,

l'espectacle del flamejar dels ropatges,
centenars de metres de teixits,
arribant fins a la popa del mateix vestit
propulsat per la voluntat,
del que vol romandre baix del teu braç,

Xiulant la sempre necessària música,

tintineig de les monedes ballant,

or circumval·lant,

a la teva bella cintura.

Sirena que m'atrapa,

liqüa l’elixir de tenir-te al costat.

The Police – Roxanne

hivern?

vens i te presentes com a conservadora consagrada,
i el museu del meu cos, respira;
emperò canvii:
conservadora per catalitzadora,
esperant que obris tots els horitzons!
demostrant que més enllà,
hi ha altres colors.

Ja saps

tot lo important cara a cara;
de la pausada conversació,
només en pot sortir la purificació.
Mentres tant,
alimentar-se del rebost
una nova primavera ja és aprop.

fabulós desafiament.

Tens ben clar que sempre aprens,
enrrevesat cami aquest
que amb optica d’entomòleg
vols descifrar,
només és questió d’esperar,
el nou dia,
segur que vendrà
i t’asegur que ho clarificarà


Wilco – You And I

ball

a un inmens saló acabat en punta,
milers de parelles ballen,
no els moviments en que estàs pensant, no
és un llenguatge nou?

Abandonats a un protocol

no hi ha pauta d’homogeneitat
entendre el perquè de les parelles...
és necessari?

Ballen una música que no els agrada

omplen un buit,
que no per invisible,
en redueix el tamany

Es junten per la mirada

i no sols la mirada animal, no.
N’hi ha d’altres...
diuen, agafem fort i no m’amollis!!!

Si entretanques els ulls,

els veuràs a tots nuus.
Si els tens oberts,
els veuràs amb distintes ropatges:
de feina, luxosos, padaços esquinsats...
i pretenciosos?
que importa,
això no condiciona la elecció, no
perquè si els tanques:
notaràs que tots van bruts
i
alla on abans veies filigranes en els bordats
ara tot son fils, defilagasats,...
carents de tota cromàtica del color.

Regna una percussió redundant,
sinergia necesaria en la constant dinàmica,
te diu que si no t’aferres fort:
vendran els déus en forma de remordiments.

Hi ha esbeltes figures que es mouen de presa
aparentment no tenen parella
voluntariamnet soles?
creuen que el rite del ball salvatge aprop dels bafles
els salvarà de desfilagar-se,
jjajajaaja.
 
decididament,
la ignorància és felicitat!!!
encara no ho saben,
també hauràn de comprar la salvació.



Wilco – Spiders

bessones

dues bolles de pel roig i rosa pell,
arrebosades de un blau i blanc mariner,
redolen per la mica de rost que hi ha:
entre la frontera de la terraça entrispolada
i
la terra aixuta, protegida per l’ombra dels tarongers.

Un sol, de primavera quasi difunta,

les il·lumina amb una súbtil tonalitat sèpia.
 

marineres de terra ferma,

descalces,

centre del món,
del teu món.
Elles, sabedores del lloc que ocupen a l’escenari:
actuen.

Dos parells de cames inacabables, inabestables...

explicites devant qualsevol mirada
protegides per un padaç minúscul...
escultures en moviment,
perplexitat en el que provoquen.
Els déus venen a cobrar-te.

Son a la porta, a punt de partir...

petrificat a la butaca,
lluita amb els pensaments
el que vols, el que és raonable...
acceptar el que hi ha.

Serques condescendència en la mirada de sa mare

ella, riu
sap el que sents
el que te passa pel cap
te mira i riu.

Emperò hi ha recompensa

pintamorros a les galtes
i
un somriure doble abans de tancar la porta.


Duran Duran – Girls on Film

?

Dos nins juguen amb un ca petit a l’entrada de l’edifici

es guareixen de la pluja de fulles daurades,

son un regal del vent de tardor al trispol gris de formigó?

edifici vell amb manteniment deficient

ja res recorda temps passats

van ser gloriosos?

Olor a verdures bullides, carns greixoses al foc

es hora de dinar, i així i tot

res del que olores o percebs,

te fan salivar.

Pujes els escalons,

dibuixos infantils decoren una pared

va ser un dia blanca?

Es filtra pel finestró,

una dosi ínfima de llum natural 

t’ajuda a no caure

enfiles cap a la tercera planta,

tens cita.

Espitges el timbre emperò no sona

cops a la porta,

aquest sistema no falla mai

per un instant, silenci ensordidor

sents arrossegar els peus; s’acosta qualqú!

te obre la porta un vellet amb fisonomia familiar

te saluda pel teu nom,

que me coneixeu?

es clar, desde que vas neixer, contesta ell...

 Wilco – Art Of Almost

ressaca

La grisor d’aquest diumenge t’ajuda en el titànic deure de manternir l’equilibri

La manca de llum t’aclareix el cervell de la ressaca que arrosegues d’ahir;

distints elixirs conqueriren les autovies de tota la xarxa interior,

amb la promesa de seguretats eternes,

complauràn l’impulsivitat en que floreixen els desitjos.

Era així com ho havies negociat?

Lapsus d’amnesia quan apareixen unes braguetes a la butxaca dels texans

restes de una cópula salvatge en el set esquinsat de la camisa

i brumes o he de dir boires en la localització de una cara, un cos?

ninfes esplendoroses, amb qui de vosaltres vaig disfrutar?

obligatorietat en el fet d’aixecar-se a orinar

ets tú la fisonomia que escup el mirall?

petit tall al morros

algún espòs emprenyat?

tornar al llit protector

tapar-te de tú mateix

i la gran esperança

te gires d’esquena a la finestra

dormir un parell d’hores més!!!!!!!!!!!!!!

St Germain – Sure Thing (Radio Edit)

mediterranean yoga

Un dolç desequilibri emborrona per moments els sentits,

te guia la inèrcia, el costum,

cap a la confortable estructura del divà

els cordons de les sabates son el derrer entrebanc cap el desig d’estirar-te,

esperar placidament com el cos flexibilitza tota la maquinaria.

Els derrers parpellejos son per veure com te mira

i ja no saps si ho veus o somnies.

Deixa caure el vestit a terra

accepta la invitació en forma de braç obert

i serca acomodament devall del teu cos,

instintivament la ma esquerra serca la calidesa del seu pit

i a poc a poc vos abandonau al somni reparador.

El cervell, alliberat, ordena a tot el pèl corporal creixer

i mil i un cabells es fan llargs en una carrera sense temps,

arrelant a la pell del sofà

hermós entrellaçat de branques,

lentament enfosquint l’estança

que vos guareix del mon diari

en la necesaria recerca de la coneixença de un mateix.

Te despertes amb la pluja de la condensació

i com una serp, la veus reptant sobre la pell lubricada,

lubricada per la calidesa de la passió

humitat, calor, suor, condensació, luxuria...

la luxuria de dos cossos que en l’acoplament

en son un i més potent.

Nina Simone – Feeling Good - Joe Claussell Remix

flames

Les flames exuberants de la torcha encesa s’introdueixen a l’esser adormit
la calentor el desperta de la llarga anestèsia de la resignació
i la vergonya que tant temps ha amagat en la foscor
reverdeix
ara és il·luminad per la llum ataronjada.

Elles, jugant,  amb la curiositat de un nin
es fan seves tots els detalls

De la por inicial a bussejar per la seva ànima

a la intensitat en que el cap carbura les mil possibilitats.
Tornar a l’esplendor un cos, fins ahir,  brut i abandonat.

Pendents de no apagar-se, avancen lentament,

provoquen pesigolles
la calor focalitza, la llum maximitza
i els fluïds brillen per mostrar el fons de la tristor
mucoses brutes i lletjes
incomodes en principi a l’exposició
posteriorment netejades per la suma de calor llum i il·lusió

Espasmes per l’entrada de l’aire fesc

després de la neteja
susceptibilidat  a l’aire tan net
necessitat de creure en la nova situació.

Després de tanta foscor

no pensa en recompenses
la claror amb que ara s’exhibeix  
tapa la golafreria de demanar-ho tot

Jamiroquai – Didgin' Out

absència?

Una gota cau amb ordenada cadència,
l’encalentidor és massa vell i to recorda
i al trispol de la cuina,
un vasiot vol fer-se notar,
emperò les velles rajoles de test engoleixen l’igua
i amaguen les proves de la seva intermitent presència

estàs dret, despullat, devall  del dintell,

fumes i mires cap a la mar,
efecte himnòtic,  recurrent,
atura el temps,
és una redundància,
de fet:
venir aqui és entrar a la càmara lenta

l’ embat es treu la son i massola la cortina de lli,

que com a únic impediment  d’entrada,
incumpleix el seu comès,
emperò atempera un sol que en pocs minuts a passat de càlid a calent.

per res canviaries aquesta espartana casa,

activadora de sensacions amalgamades amb subtils esències oníriques,
per totes les comoditats que tens a ciutat,
nua d’artificis, plena de vida
només son quatre pedres amb sostre
sobre un penya-segat damunt la mar
inaccesible si no ets un ocell.
amb un sol arbre,
una figuera que vas ajudar a sembrar
fa tant temps!


Brian Eno – 1/1

llest!

De la base de una cabana rudimetaria heredada,
en costant reforma per l’esforç de qui no es conforma.

Polida amb morter de raspadures de llimona,
dolces flors de taronger
i burballes de totes les fustes trobades;
poleixes dia a dia la casa per ser habitada.

Mariner expert en domar les promiscuitats del pensament

fent claudicar la tormenta per després contemplar,
només rendit al cansament,
com la mar s’acomoda plàcida al teu pas.

Guanyat el respecte dels elements per haver demostrat,

no sols perícia en el vaive de les onades, no
sino per l’exit de la sang convenientment macerada,
pel coneixements traspassats desde petit,
adecuadament posats en pràctica.

Desitjant arribar,

per recorrer la geografia benevola del teu cos
i com un explorador sensacional provocar,
petites explosións sensorials
big bang del que vas trobar
anunci del que ara éts.


Erik Truffaz – Sweet Mercy

adicció

quina és l'esència de l'adicció?
massa vegades reiterada questió.

i si només fos retòrica balsàmica?

cos voluptuós que te retorna a la efervescència!

emperò, aquesta:

aconsegueix envenenar l’esser florid de curiossitat.
i accelerar, focalitzar,
agafar embransida...

és la intensitat perduda,

temporalment reviscuda en tota casta de somnis
fins i tot quan dorms?

O sols és el fet de les distintes velocitats entre cap i cos?
I com aliment per l’esperit, equilibra?

Henrik Schwarz – I Exist Because Of You - Dixon's Stripped Down Version

far

De totes les imaginades biografies possibles
de les que brillen per la lluentor del seu expedient
de les que s’estiren al selecte grup de les èlits narcisistes
de totes elles
te decantes per la de qui amb tota casta de mancances i dificultats
amb voluntat i perseverància
arribà al punt de saber interpretar
que enmig de tantes portes tancades,
escatà els prejudicis acumulats
i amb intuició,
en vislumbrà una d’amagada i oberta


The Temper Trap – Sweet Disposition

tatoó

“Resiste”
De les mil i una paraules, textes i geroglifics que duc inscrits per tot el cos,
“Resiste” va ser la primera,
la que va inaugurar i donar llum en el caminar de la vida.
Està escrita en castellà, perquè en el moment de gravar-la,
escriviem diferent del que xerravem,
en aquells moments ni tan sols me preguntava el perquè.

Té una ortografia lletja, desproporcionada, bruta;

de fet és una cicatriu, una cicatriu semàntica amb sentit,
és el resultat de un dia de ràbia, on vaig decidir:
recordaré en tot moment que ningú me vencerà!!!.

Està escrita sobre la pell del braç esquerr,

un vell boli bic mossegat va actuar de llàpiz gravador.  
Mai oblidaré el dolor, la sang regalimant, la crostera posterior,
com més mal feia més convinçut estava de que havia de continuar.

Aquell dia vaig rebre,

emperò per dedins reia,
no vaig sentir cap mal
comparat amb el que havia passat...

va ser una manera de exorcisar:

la violació del cervell de un mal anomenat mestre,
virtuós en humiliacions a un nin de 11 anys
i
les bufetades de un pare asustat, insegur i sense criteri,
sense cap comprensió,
per les dificultatas de un nin per trobar el seu lloc.

Quan me sentia humiliat, devant un o l’altre;

mirava el braç i llegia,
tornava a viure tot el procés del gravad.
De dolor a dolor va zero me deia
És posible recordar un dolor físic i reviscolar?
si, vos ho asegur, ho he viscut.

Posteriorment, amb els anys,

havent comprobat l’eficacia de marcar el cos,
de gravar a sang  i foc les vivències,
vaig  continuar gravant  paraules al cos, per tot el cos.
No totes eren amargues,
vaig inscriure noms de al·lotes,
el braç quedà curt i vaig continuar per tot el mapa corporal,

inicialment eren gravats per la il·lussió que te reportaven,

o això creia,
més tard men vaig donar compte ,
salvant honroses excepcions,
que només eren retxes a una pared,
sols contabilitzava cossos.

El to de la pell morena canviava a color carbó,

era la massificació de noms , lemes i textes,
tinta negre enmascarant el cos.
Com una liturgia diaria,
llegia diariament tots i cada un dels textes,
dedicava uns minuts a recordar qui, que, perquè, quant.
Això m’enfortia,
fins i tot de les mirades de desaprovació devant un cos cada vagada més fosc,
paradoxalment i desde un punt de vista subjectiu,
el meu cervell evolucionava lúcid, net...
m’era igual, no pertanyia a cap grup,
no havia de donar explicacions a ningú
Jo continuava caminant...
desenvolupant retòrica...
volia encantar a totes les serps.

No me casat mai, tampoc he conviscut amb parella.

sabia que els moments de intensitat no son per sempre.
Conscient,
sempre vaig deixar que idealitzasin una convivència que no es produia.

Si, vaig ser pare,

i no per casualitat,
vaig triar una dona de hermosura ferotge.
Forta, llesta, amb caràcter, ilustrada...
Era, es tan perfecte...
no ho podia espenyar amb una convivència tediosa;
me vaig preparar, preparar per conviure:
amb la idea de que un altre restès cada nit al seu costat,
el preu pagat va ser molt elevat,
més paraules i jeroglifics al cos.

Avui després de molts anys,

la intensitat amb ella continua,
dupt, ho dupt, que cap esposa a la manera de la moral imperant hagi donat tantes sensacions com les que jo he rebut,
bufffff.

Que dir de la nostra filla,

30 anys amb el cabell  i ulls de sa mare, les meves cames
ara embarassada
i objecte de joc,
joc amb sa mare,
atribuint-nos les subjectives  qualitats.
 
He de dir que no tots els tatoos son fets meus,
alguns jeroglifics del color de la sang,
o almenys ho eren originariament,
son d’algunes tribus africanes del Congo,
negocis amb fusta, que lluny que queda!!!
i no totes van ser amistoses, a priori.
emperò algún do tenia, conseguia fer-me entendre,
també ajudà la capacitat d’aguantar el dolor físic.
Per dir-ho d’alguna forma,
crec que me van arribar a respectar

Ara si me mires,

te serà difícil diferenciar un dibuix de una paraula de un texte.
Tot és un bullit,
la pell, cansada pels anys, s’ha amollada;
les taques,
han passat de una heterogeneitat semàntica a una homogeneitat carenta de sentit,
i amb la vista cansada i el fet de que me costa reviure,
ja no puc seguir amb la litúrgia diaria.

aquesta carta és un exercici trist perque me costa molt recordar.

He fet una excepció amb els fàrmacs, que no m’agraden, por poder-la escriure
més dolorós que inscriure la primera paraula ha estat escriure aquesta carta,
perdona les llacunes,
només vull dir:
la meva vida ha estat intensa,
a vegades gustosa a vegades trista.
Emperò si, he viscut.
Quan la lligigueu heu de saber que vos estim!!!
molta gent va posar amb dupte que tengués aquesta capacitat
si sabiguesin lo molt que he estimat...

­Mama,  li puc donar una abraçada i dir-li lo molt que l’estim?

sonc sa seva neta i estic molt orgullosa,

emperò no te reconeix, no t’entendrà!!!

és aixó important?

deixa-la, t'asegur que ell la percebrà.

Adele – Hometown Glory (Album) 

formigues?

Esclau com ets de tots els desitjos del món

que per una capritxosa sequència protocolaria de la realitat,

no acaba de coincidir,

no està configurada  per armonitzar.

te conformes en acceptar,
dignament, això si.

lo real del que havies desitjat ... 

Un aixam de formigues t’enrevolten

tú, assegut devant l’entrada,

t’entretens...

aplastes amb els dits totes les que pots

fet insustancial,  per tú,

que no per elles,

donat el tamany de les victimes,

quina desproporció!!! 

és quasi  un joc

Per altre banda automàtic,

no tens el cap amb el que fas. 

Després, avorrid de eliminar animalons,

com més en mates més en surten!

es reforçen, algunes subjectives obvietats:

la força no sempre és garantia de guany. 

Encara fa calor, i això no ajuda a aclarir les idees,

t’aixeques i te lleves amb les mans algunes valentes,

a pesar de la diferència;

havien decidit intentar-ho,

i els hi anava la vida!!! 

avui acabes les vacacions,  demà tornes  a la feina

llista de deures,

peticions fetes per les vacacions, cumplides?

confictes no resolts,

idees per sortir-ne indemne

voluntat amb els quefers titànics

sobrellevar aquesta malaltia que no s’acaba de curar... 

ja ho saps,

te conformes en acceptar, dignament, esperes

lo real del que havies desitjat ...

Massive Attack – Small Time Shot Away

metàfora?

Viviem a una casa a d’alt de un carrer amb molt de desnivell, quan tornava de l’escola sempre pensaba lo cansat que era arribar a ca nostra. Pel contrari, devallar era ràpid i l’esforç, mínim. Consistía en no agafar massa velocitat.

Els dies de pluja, me col·locava al portal desde on observava com tota casta de fulles, llavors, branques i qualque paper navegaven carrer avall amb considerable velocitat; un exercici recurrent era fer barcos de paper i seguir-los amb la vista carrer avall. 

En deixar de ploure i aprofitant l’encàrreg de comprar el pa o el que fos que es necessites a casa, abaix, al sedaç de l’imbornal del clavageram, hi havia tota casta de naus, ja fosin en forma de clovelles de ametlla, branques o vaixells de paper ideats per capitàns intrèpits.

Tot era una massa, ara carent de qualsevol bellesa.

Johann Sebastian Bach – Cello Suite Bwv1007: Prelude

avui no podrà ser!

La bellesa és impostora,
redueix tots els pensaments racionals a pols,
i el vent juga amb ells,
repartint les peces per totes les agulles de la rosa...
no és gens fàcil tornar a reunir-les!!!

Perquè sino, a moments,

fon en negre  tota la resta del teu món?
just per una distracció momentanea!
divisar una fera bella!
insustancial?
pot ser si, però fera i bella.

Fa quatre dies que vas tastar els seus morros

practicament per accident
enrrempar-te i perdre la consciència va ser un tot
ara només tens pensaments per a ella
i notes com te mira quan estàs aprop.

Els nins van a escola junts,

de fet son amics, ara mateix,

mentra ella seu al sofà, han sortit a colcar amb bicicleta.

Esperant el marge de seguretat...

no pots aturar l’impuls!

escrutar els seus pits empresonats devall el vestit estiuenc

tornar a disfrutar de les curves…
intrusa ardent de la pau familiar, asseguda aprop,
atiant el magma adormit...

Tanques les cortines

necessitau aixuplugar-vos de les mirades alienes
t’acostes devora ella, la mirada te guia
els teus pits agafen embransida, també volen fugir
i com una adolescent li dius:
ahir te sercava en totes les dones de la platja
el desig de tornar a poseir-te m’ennuvolava els sentits!
ella només riu i s’atança
ja sobren les paraules i vos aixecau amb les mans entrellaçades
el llit conyugal deixa de ser castell exclusiu
i com un alumne aplicat, apren la lliçó,
noves maneres d’estimar-se…

Com a per intuició, la cadencia de les pedalades de la bici d’en Toniet  augmenta

al mateix temps crida fort a n’Aina perquè faci via,
està empardalada aquesta nina!!!
Els llamps  mostren  la furia del cel
l’aprenent de diluvi sels tira damunt,
n’Aina a mitges hipnotitzada a mitges pràctica,
contempla com ella mateixa i en Toniet  van xops de cap a peus.

S’aturen i deixen que el cos senti

esclafen a riure, la sensació és nova, gustosa.

Els trons vos espenyen la festa,
vos recorden que teniu els fills a lloure,
vos aixecau i vestiu,
al balcó els veis xops
tots banyats i  riuen, s’esclafen a riure.

Vosaltres dues:
malgrat la passió desbocada,
no oblidau les responsabilitats de una dona
agafant unes tavalloles...
avui no podrá ser!!!!!!


Nina Simone – The Other Woman

siren@

Avui dematí, ahir, o fa tant temps, que ja no ten records...
a un capfico estiuenc
te has, vas, introduïr
a l'aigua familiar d'aquesta platja feliç.

Amb la il·lusió de la jugueta nova
uns patos o aletes per ser més fins.
Tan important és esser fins?

has, vas, bussejat/ar, tant,
que no saps quina hora és,
a quin dia estàs o l'any que corr.

Recorreguent els set mars
tot sol,
en principi, invisible pels altres peixos
sense menjar, sense beure,
just contemplant l'espectacle que hi ha devant tú.

Ingravidesa, temperatura, espai...
nedes, o he de dir busseges?
mil milles nautiques poden fer canviar el significat de un mot?

Comprovant com t’estires, com te fas gran
enmig de la inmensitat d’aquest mar
sense perdre la curiositat.
Veure com tot creix,
com t’adaptes a cada nova realitat.


La força de la llum te situa
dia, nit, setmana, any…
les distintes tonalitats te situen en la profunditat.


mil dues-centes trenta-sis espècies en aquest personal facebook marí.
Comprovat.
Hi ha taurons de qui te pots fiar
i peixos bleda de qui ten has de guardar
i molts, molts peixos, que ni fu ni fa
és per això que només son menjar?


Fa un minut, una hora…
o potser has perdut la noció del temps
i deu fer temps, perquè ja no ten records!!!
has, vas, aparegut/ixer sobre l’arena d’aquesta platja blanca
amb una cabellera llarga fins els peus
te has, vas notat/ar escrutat
un somriure net, la brillantor als ulls.

Ara,
en les seves mans recuperes la fisonomia d’abans
quan nin a l’aigua familiar de la platja feliç
descubries amb crits l’esència de la felicitat.


Jimmy Eat World – Littlething

Oasis

Quan vas arribar a l'infern...
recordes?
de les multiples possibilitats a triar
la del perenne caminar pel desert encupol.lat era una opció a sopesar
condescendència o perversitat?
aquests dimonis!!!

il.lús vas pensar que tot desert té oasis
el que no sabies és que aquest és inmens
i que els oasis, son les contades agulles de un inacabable paller

per recordar-te que eres a l'infern
s'afagia aquesta cúpula de cristall
que com un vidre d'augment..
focalitza la llum i calentor d'aquest Llorenç en etern juliol.

Encara no has arribat mai a la fi d'aquest món,
seguir una línia es fa molt difícil
les incomoditats son constants, la calor insoportable,
l'orientació, agotadora
i un cervell sense protocol
es facilment vulnerable.

Emperò només de la necessitat sorgeix l'organ
i després de veuren les carencies...
van sortint gatgets, que una vegada pulits...
Esdevenen dresseres,
dresseres que te fan el camí més falaguer

Quasi deset mil dies, donen per molts itineraris...
No ho neguis, de oasis, n'has trobats!!!
si,
quolquns idilics
altres amb fang per aigua
emperò recorda,
la pena imposada
és el perenne caminar...
només mirar enrera, per recordar

Caminar...
sercant noves palmeres, ombra fresca que revitalitza
noves fonts on beure, on refrescar-te,
on trobar forces per seguir endevant
abans que la veu omnipresent te recordi:
que no te pots aturar, que has de continuar

Entre oasi i oasi hi ha distancia física,
de resistencia mental...
agafal com a exercici d'enfortiment vital
l'única manera de vencer els dimonis
és fer-los veure que per dura que sigui la pena
te es igual,
ja has après a disfrutar del perenne caminar per aquest desert encupol.lat.


Cake – Long Time

herència

Una clau a la ma, i tú, te preguntes, perquè?, perquè tú?

Un home vell mort, una cara emboirada pel temps,
el temps que fa que no sabies d'ell!

sorgeix un somriure en creure recordar...
calçons molt curts, xoquins i una bandolera amb bales i pistoles,
els ulls oberts com a plats,
devant un home que quant te veu, atura el que fa,
amb elegant parsimonia,
llevant-se les grans ulleres negres, guants...
i fent desapareixer el foc,
màgia?.

La porta enrrollable xirria, fa temps que no ha estat oberta,
de fet, els veins, curiosos, surten a mirar qui obre,
t'envaeix un núvol de pols,
contraataca a la llum, que entra i s'acomoda,
els elements allí guardats, es tapen els ulls
emperò aquesta els mostra nus,
i apareixen tota casta de eines, ferros doblegats, propostes...
el rovell impera, de fet és l'amo.

Van apareguent , més imatges,
cops d'encruia,
el foc, amb distints colors...
ferros, fustes, foc, cops... juguetes!.

I recordes els berenars a la ferreria mirant encisat aquell foc,
aquell home, amb la seva destreça,
com amb la ma es llevava la suor del front
i com fruia,
mostrant els seus sebres a un nin d'espectador.

Una llàgrima redola la cara,
ell te va presentar n'Stevensson, en Verne, en Tintín
ell te va parlar de un món gran
de homes amb a pell de diferent color...
amb ell vas saber que era la melangia,
de l'amor perdut...
cada dia recordat.

I ara tú, tens a les mans,
la clau d'allò que per ell era important,
la seva vida.

I malgrat deprés de nin ja no el vas veure més...
ell s'en ha recordat de tú;
va lligar el seu món amb la imatge de un nin,
nin amb qui es va sentir mestre,
quan tots els capvespres d'aquell estiu
anaves a berenar, a mirar, a escoltar...


Are you going with me?  Pat Metheny group travels

un esclat amb el temps fugit

el sol agotat de primers d’octubre surt a dir bon dia,
sense massa convicció,
com un amant desbocat després de una nit de passió...
romàn a un racó,
necessita descansar... 

Ara,

quan ja coneixes gairebe tot el fons d'armari,

d'aquest llogaret a vorera de mar,

assegut al balanci,

tal i com sempre vas somniar...

Ja has berenat i toca afinar els sentits

exercici diari que te manten despert. 

Amb el coktel dels records i la llum canviant  d’aquest mar d'argent...

avui toca remenar dins el bagul del patrimoni emocional...

a un racó, una llum tenue, emperò ferme, te recorda un esclat,

fa molts anys,

Quan el cavall, a vegades desbocat,

travalava i s'esclatava el nas.

També estaves assegut, al sofà

arreplegat el cos,

amb el silenci com a amo i senyor de tot l'espai.

Ja havies après

que hi ha moments on qualsevol paraula, per meditada que fos...

t'enfonsava més,

als ulls devant qui entonar el mea culpa de l'error. 

Com un nin després d'esclafar-se els morros

després de repetir per enèsima vegada

mira mama, sense mans!

llavors la sang refredava i apareixia el dolor. 

Fets com aquest desclabraven el teu món

i en la lluita per la metamorfosi...

deixar de ser cuc era més dolorós

i

les ales resultants no tenien la adecuada aerodinàmica per volar... 

te salvava la caparrudeça

incorporada a una voluntat de ferro

això no te feia volar, no

emperò te feia pegar bots
i en el fons,

era avancar. 

Migdia, Uns ulls amics te reclamen

saben de les quatre coses que te procuren felicitat

I

ja comença a ser hora de pensar,
que hem de fer per dinar.

 Bugge Wesseltoft – Mitt Hjerte Alltid Vanker